Fins fa poc més d'un segle, també tenia una funció pràctica molt important, ja que dotava a la població d'una aigua molt més saludable que la dels pous de l'interior de la ciutat, sovint contaminada per les aigües residuals dels estables o de les clavegueres de dispersió. Faenza va ser una de les primeres ciutats de la Romanya que es va dotar d'un aqüeducte que, tot i que limitat a uns pocs punts d'emissió, va representar durant molt de temps un motiu d'orgull per a la comunitat.
Ja en el període renaixentista hi havia una font per a l'ús del poble prop de la lògia municipal. Aleshores, el 1583, fra Domenico Paganelli (1545-1624), arquitecte pontifici i superintendent de la fàbrica de San Pietro (és a dir, la catedral de Faenza) va rebre l'encàrrec de portar l'aigua al centre. Va trobar una excel·lent aigua potable a la zona de la Cartiera i va iniciar la construcció d'un aqüeducte de terracota, obra que es va interrompre durant molt de temps ja que el frare va ser cridat a Roma per a altres obres.
Es va recuperar el 1614 i el mateix Paganelli, a proposta del cardenal Rivarola, va encarregar a l'arquitecte ticino D. Castelli la construcció d'una font, que va acabar les obres el 1621.